L’últim xiscle del tren de Sarrià

Barcelona ha canviat molt, ja ho veia a venir en Joan Maragall en sentir l’últim xiscle del tren de Sarrià. Potser ens estem complicant massa la vida, els caps de setmana, i per descansar n’hi hauria prou amb menys. La capacitat evocadora d’aquest paràgraf m’ha impressionat. (Ah, estem en l’any Maragall, d’aquí el logo del post).

El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a la torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur -en la seva edat d’or- al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xocolata amb melindros de les tardes i el pom de flors que un s’emporta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.(…)

Anuncis

Un senyor de Barcelona

Si jo fos en Josep Pla, diria que Un senyor de Barcelona és un llibre magnífic, interessant, generós, divertit. Un llibre d’adjectius precisos, encertats, d’un lèxic riquíssim i saborós. De les lectures d’aquest estiu, Un senyor de Barcelona, d’en Josep Pla, és la que més m’ha impressionat. Hi he conegut un senyor (el senyor Puget), una ciutat (Barcelona), un país al tombant de segle. I un escriptor i una llengua: en Pla és molt personatge i el català molt protagonista.

El corpus literari de la ciutat de Barcelona

He topat amb una web que m’ha impressionat, per l’originalitat del seu plantejament, per l’interès literari i, encara més, per la feinada que hi ha al darrera. Parlo del Corpus Literari Ciutat de Barcelona, que des de 1999 edita en Joan Ducròs. Però és perillós com un bol de cireres, que en vols prendre una i n’arrossegues una dotzena.