Cal conèixer la guerra per valorar la pau

La guerra és una merda. Qualsevol guerra, totes les guerres, sempre. Potser “merda” no és paraula per a un blog, però hi ha poques expressions més adequades per a definir la guerra en un sol traç (caos? desastre? càstig o maledicció?). Pregunteu-ho als que les han viscut, als que hi han mort, pregunteu-ho a la història, mireu el seu origen i els seus fruits. A les guerres hi ha proeses i hi ha herois, sí. De vegades s’hi fa justícia… però, bellesa? Bondat? L’actualitat d’aquests dies, d’aquests mesos, d’aquests últims anys i segles, en va plena.

He llegit Paz, de Richard Bausch (Los libros del Lince, 2010). Una breu història de la Segona Guerra Mundial, ambientada a Itàlia. Molt breu i molt intensa, carregada d’intencions. Descripcions encertades i diàlegs contundents. Ara en podria oferir una ressenya, però no acostumo a fer-ne, perquè sempre hi ha qui n’escriu de millors. Tinc clar que és d’aquells bons llibres sobre la guerra, que ens la presenten tal com és perquè apreciem millor el valor de la pau.

Anuncis

Les estacions de Mario Rigoni

El pas del temps, a la nostra cultura occidental, mediterrània, va lligat al ritme de les estacions. Ens marquen els moments de l’any i, tot sovint, en clara al·legoria, les etapes de la vida. Potser també ens poden servir per compassar l’esdevenir de la història. A Estaciones (Pre-Textos, 2009), de Mario Rigoni Stern, veiem succeir-se les estacions i la vida plena de l’autor: vivències grans i petites, totes transmeses de forma colpidora. Des de la infància muntanyenca a l’aterridora neu de la campanya de Rússia, les flors de primavera, els amics, els ocells que venen i van… Hi ha escriptors que tenen moltes coses a dir, i aquell do especial per a dir-les, que no necessita de trames captivadores ni d’arguments elaborats. He passat els fulls com mai, com qui espera una sorpresa a cada revolt del camí, assaborint cada plana. L’obra d’un mestre, d’un savi. Un dels millors consells literaris que m’han fet en els últims mesos (tenir a la coberta un duc nival ja era prou atractiu, ho he de confessar…).

Una introducció a la màfia

Gairebé sense buscar-la, una troballa sorprenent. Gràcies al consell d’un bon amic i bon lector, entre un títol llaminer i un llibre prometedor triats per mi, vaig agafar-me El día de la lechuza, de Leonardo Sciascia (Tusquets, 2008). Me l’he llegit en poques hores, i m’ha fet el mateix efecte que un flash disparat sense avisar. Amb una força tremenda se m’han gravat a les retines la bona gent de Sicília, la dolenta, el drama de la màfia, la comèdia dels mals polítics, i la tragèdia dels herois que creuen i lluiten per la justícia, de vegades tan reals i tan ignorats. De Sciascia n’havia sentit parlar: ara que l’he llegit, sé que escriu molt bé. M’ha encantat la seva revelació final, quan parla de l’escriptura com a simplificació, reducció del text a l’essència literària. Jo sempre he pensat que l’art d’escriure és l’art d’esporgar!

Tres veus femenines

Tres veus femenines, italianes, intimistes. Tres escriptores excel·lents: Susanna Tamaro, Natalia Ginzburg i Marisa Madieri. Les he posat per ordre de fama, em penso. Si les posés per ordre de preferència, de gustos personals, ho faria just al revés. Verde agua (Minúscula, 2006), de Marisa Madieri, és una prosa d’una senzillesa potentíssima, un llibret excepcional.