Pujar muntanyes està bé, jo ho faig menys del que m’agradaria. Però tot sovint, de camí cap el cim, mentre vaig traient el fetge per la boca, em pregunto: com m’he embolicat altre cop? Què se m’hi ha perdut, allà dalt? És una pregunta retòrica, és clar. O no? A Las montañas de la mente: historia de una fascinación (Alba Editorial, 2005), Robert MacFarlane hi dóna una resposta exhaustiva i ben documentada. Amb gràcia i amenitat, intercalant records de les seves ascensions, repasa la història de la geologia i de l’alpinisme, cercant un fonament a aquesta passió, aparentment poc racional, per ascendir muntanyes.Foto de Santi Rodríguez a Flickr: http://www.flickr.com/photos/santi_rf/319834461/
Lector de fons 
Gràcies a tots aquests escriptors per estalviar-me fer el cim a aquestes muntanyes amb la seva sensibilitat.
Gràcies als que m’expliquen com és allò que no veuré si he de caminar més de mitja hora o no s’hi pot arribar amb cotxe.
Gràcies per aquest post que em fa adonar que he de canviar algun costum, per un altre de més saludable.
Avui en dia, hi ha muntanyes i muntanyes de llibres de muntanya. M’agradant particularment els de Garsineu Edicions de Tremp, per que sense cap gran pretensió aconsegueixen fer-me gaudir d’aquest món tant maco!!!!!
Ramon, magnific el teu bloc!!!!!
Ramon, aquesta foto no la tindries a més qualitat, per posar-la de fons de pantalla?
Home, pujar a la muntanya et retorna a l’essència de la geografia d’aquest territori al que vivim. És un ascens a la part més verge, més austera del nostre País. Perquè sento el país, per això m’agrada la muntanya.
– Ànim, Josep. Anem al Pedraforca un dia d’aquests? Fa més pendent que el Delta…
– No conec aquesta col·lecció, Àlex. Gràcies pel consell, miraré d’aconseguir-ne algun.
– Pel que fa a la foto, Enric, no és meva. La vaig treure de Flickr (http://www.flickr.com/photos/santi_rf/319834461/), però encara no sé massa bé com enllaçar fotos d’allà perquè es pugui visitar la pàgina original des del meu bloc. El pobre autor en té tot el mèrit. Aquesta en concret no es pot descarregar, i ho entenc. És molt bona!
– Muntanya i país… Sí que van junts, sí…
vells records de l’Alt Berguedà…Saldes, Gòsol… i després tot el Cadí lleidatà, Josa i Tuixèn…D’això ja fa més de 30 anys!