De vegades, a l’hora de defensar les nostres preferències, estem tan convençuts de les raons pròpies que hi donem la consistència de veritats evidents i de lògica incontestable. Però sovint el cor ens enganya, i caiem en arguments poc fonamentats. Com els del bo d’en Chisco, a Peñas arriba, de José María de Pereda:
-Pues entonces -exclamé hasta con ira-, ¿en qué está la ventaja de tu valle sobre este puerto, alma de cántaro?
-Pos la ventaja del nuestru vayi está -contestóme Chisco dulce y sonriente-, en que es de suyu más terreñu y más… vamus, más… Por últimu, ya verá lo que es el nuestru vayi; y si no le paez puntu menos que la gloria, no sé yo lo que sea cosa buena.
Lector de fons 
Lo millor del Chisco i de la gent com ell, és veure com són fruit d’un mimetisme amb el paisatge, amb el seu “terreñu”, com es confonent amb el bestiar (amb perdó), com el seu rostre acaba semblant l’escorça d’un roure.
Els trobo entranyables.
Molt maca la foto!!
Hauries de fotografiar algun d’aquests rostres d’escorça, es nota que els has vist.