Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.Alfanhuí, un llibre de colors
Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.
Lector de fons 
Quina importància té aquest llibre per la narrativa espanyola dels 50!! Vaig llegir un article que la situava com una de les primeres noveles on veiem una escriptura plana lluny de les manifestacions grandiloqüents de la dictadura. Li donava molta importància perquè recuperava un nou concepte de llenguatge literari que havia estat destrossat per la primera etapa del Franquisme. Encara que Nada de Laforet és molt anterior i trobo que també té un llenguatge molt modern… No ho sé. En fi, m’ha agradat molt que hagis penjat aquest llibre de Sánchez Ferlosio (fill de Sánchez Mazas,no?).
He llegit força narrativa dels 50, i encara em sorprèn l’esclat cromàtic en mig d’un panorama de grisos. M’alegra que compartim aquesta sensació de troballa.
A més trobo que té molt de mèrit aquests escriptors que ideològicament no s’agafen a l’altre totalitarisme de l’època – comunisme, i aconsegueix navegar entre dos mars trobant una identitat pròpia. En Javier Cercas diu que són “las raíces de nuestro presente”. No ho sé, em va agradar la frase.
Una abraçada!!!
Retroenllaç: Alfanhuí, un llibre de colors « El país dels Kokamuskes