“Qui és l’últimaaa? Servidoraaa…” al cim del món

Fa poques setmanes, els diaris anaven plens de les cues que calia fer per deixar petjada al cim de l’Everest. Si no fos pel patetisme de la situació, i perquè s’hi mor gent, la foto de les aglomeracions al graó de Hillary faria més gràcia que pena: semblava la cua d’una carnisseria o d’un mostrador de la Renfe quan tens pressa. Hi ha bons llibres sobre les ascensions a l’Everest. Recordo amb afecte la d’en John Hunt, que em va fer vibrar amb la fita de sir Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay. El relat d’en Messner em va semblar més al·lucinant, potser per la manca d’oxigen. El magnífic reportatge de Jon Krakauer, La febre del cim (Empúries, 2001), és una molt bona aproximació a la situació actual de la muntanya, assetjada per interessos més comercials que esportius. El drama humà d’aquell any és impactant, i el relat ataca amb valentia una concepció de l’alpinisme molt poc assenyada. (La notícia, aquí).

Per què pugem les muntanyes?

Pujar muntanyes està bé, jo ho faig menys del que m’agradaria. Però tot sovint, de camí cap el cim, mentre vaig traient el fetge per la boca, em pregunto: com m’he embolicat altre cop? Què se m’hi ha perdut, allà dalt? És una pregunta retòrica, és clar. O no? A Las montañas de la mente: historia de una fascinación (Alba Editorial, 2005), Robert MacFarlane hi dóna una resposta exhaustiva i ben documentada. Amb gràcia i amenitat, intercalant records de les seves ascensions, repasa la història de la geologia i de l’alpinisme, cercant un fonament a aquesta passió, aparentment poc racional, per ascendir muntanyes.

Foto de Santi Rodríguez a Flickr: http://www.flickr.com/photos/santi_rf/319834461/