És interessant observar les diferències entre dues obres clàssiques que, en teoria, expliquen la mateixa història: El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, y Don Juan Tenorio, de José Zorrilla. Jo no trobo que els personatges canviïn molt d’una obra a l’altra: sempre veig un seductor frívol i descregut, unes víctimes ingènues, un parent dolgut. El que realment divergeix és la manera de tractar el protagonista que adopten els autors. El sentit moral que mostra Tirso, transparent i tallant com un vidre, està molt lluny de la indulgència sentimental i tèrbola, romàntica, de Zorrilla.Don Juan vist pels seus autors
És interessant observar les diferències entre dues obres clàssiques que, en teoria, expliquen la mateixa història: El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, y Don Juan Tenorio, de José Zorrilla. Jo no trobo que els personatges canviïn molt d’una obra a l’altra: sempre veig un seductor frívol i descregut, unes víctimes ingènues, un parent dolgut. El que realment divergeix és la manera de tractar el protagonista que adopten els autors. El sentit moral que mostra Tirso, transparent i tallant com un vidre, està molt lluny de la indulgència sentimental i tèrbola, romàntica, de Zorrilla.
Lector de fons 
No estic d’acord que afrontis “el sentit moral que mostra Tirso” contraposant-lo a “la indulgència sentimental i tèrbola de Zorrilla”. Crec sincerament que ambdues versions tenen un sentit moral, el que passa és que cada moral correspon a una època i a un ideari.
El barroc Tirso beu directament de la contrarreforma, amb una moral estricta i un gran temor de Déu, per això Don Juan és assassinat per Don Juan de Ulloa sense que se li permeti el perdó dels seus pecats i per tant és condemnat al foc etern. No hi ha salvació possible. D’altra banda el personatge ja sen’s mostra caricaturescament malvat des del principi, el lector (o espectador teatral) no pot tenir cap compassió d’ell perquè és un cínic, un arrogant i fins i tot un assassí. És en definitiva la simplicitat del personatge que contrasta amb el llenguatge realment culte amb que s’expressa. Resumint: El dolent ho és fins al moll de l’os, com un conte per nens però amb lèxic cultivat.
Zorrilla, per contra, com a bon romàntic, és coneixedor de la complexitat i matisos de la que pot estar dotada una ànima. Doña Inés no és una més de la seva llista, hi ha quelcom diferent en la seva conquesta, i és ella qui al final de l’obra el convida a penedir-se per a poder salvar-se i així ho fa, per tant no es condemna eternament. Altres romàntics com Lord Byron encara van anar més enllà amb els seus Don Juan, perquè ens el mostren com un enamorat i fins i tot com una víctima d’altres circumpstàncies.
Amb tot això, crec que la moralitat del Don Juan romàntic és més propera a la veritable moralitat cristiana que no pas el sentit moral de Tirso. Que és més cristià? Regalar-li l’ànima de Don Juan al dimoni o bé fer-lo penedir dels seus pecats i entregar-la a Déu? Que s’acosta més al sentit de la Redempció per la qual Crist morí a la Creu?
Un gran comentari per a una pobre nota. Encara que no ho sembli, comparteixo algunes idees: el perill de la simplificació excessiva és propi dels textos breus, i buscant ser concís potser he acabat sent confús i parcial. Però l’aspecte que volia destacar no el canvio: Don Juan és tractat de manera diferent pels autors al llarg del temps. Això respon, evidentment, a canvis socials i culturals, i també (perquè no), personals. En cap moment volia dir que la visió de Zorrilla fos immoral. La nostra cultura és més propera a l’estètica i mentalitat romàntica que no pas a la barroca, i potser per això entenem millor o veiem més humà a Zorrilla. Però que Tirso sigui caricaturesc o que tingui una visió simplista de la condició humana, sense matisos… jo no m’atreviria a dir-ho. Tampoc penso que el Don Juan de Tirso estigui condemnat abans de començar: quantes vegades esquiva l’oportunitat de canviar amb el seu cínic “¡Qué largo me lo fiáis!”. Per a mi, les dues obres tenen una clara intenció moralitzadora (no oblidem que Zorrilla el subtitula “drama religioso-fantástico”). I en una cosa estem d’acord: la moralitat barroca i la romàntica són diferents. Quina és més cristiana? Buf! M’agrada més l’escala de grisos que el blanc i negre…
Jo tampoc he dit que el Don Juan de Tirso estigui condemnat abans de començar, això seria més propi de la teologia luterana de la predestinació, de la qual no sóc gens partidari. El fet és que qui podria donar-li l’oportunitat de penedir-se dels seus pecats abans de morir no li ho permet. És igual que en ocasions anterior ell hagi esquivat l’oportunitat com tu dius; moments abans de morir també hi és a temps i això compta, sinó fixem-se en la paràbola dels jornalers (Mt 20:1-16), l’actitud de Don Juan de Ulloa de matar-lo sense deixar-lo confessar (per no voler que esdevingués igual a ell als ulls de Déu) sembla extreta de la mateixa indignació dels jornalers que afirmanven “aquests jornalers han treballat una sola hora, i els has fet iguals a nosaltres, que hem suportat la càrrega i la calor del dia”. Quants sants no han estat uns tardaners en la seva vocació? Com Sant Agustí que de jove era un pendó que feia patir la seva mare Santa Mònica.
Molt més clar és el final del Don Giovani neoclàssic de DaPonte, en el que el comendatore li diu abans de matar-lo “penditi” i ell contesta “no” fins a set vegades la mateixa pregunta i la mateixa resposta, aquí si que no hi ha cap mena de dubte que Don Juan busca (i es mereix) la seva condemnació eterna.
Però bé, això és un bloc de literatura i no de teologia jajaja o sigui que deixem-ho aquí. A mi el que si em sembla Don Juan és que és un inmadur, un PeterPan però amb molta més mala llet, com el Valmont de Les liaisons dangereuses (aquest a sobre era un recargolat). Però també s’ha d’agraïr que aquests inmadurs han donat forces arguments i moltes pàgines de bona literatura, com per exemple la inmadura i frívola per excelència Madame Bovary.
Acabo donan-te la raó i fent meva també l’escala de grisos, massa sovint llegim i jutgem amb les ulleres de sol posades. Com deia aquell “en este mundo traidor nada es verdad ni es mentida, todo es segun el color del cristal con que se mira”. Malauradament, als qui vestim de gris és probable que en èpoques de radicalitat ens persegueixin uns i altres, mira sinó el comentari que ara et deixaré al segon post que vas penjar sobre “perquè m’agrada en Folch i Torres (2a raó)” del 29 de gener.
Mira si ens entenem…