Els bells camins que no menen enlloc

Algun dia m’agradaria saber quina relació hi ha entre la manera de passejar i la forma d’escriure dels nostres autors. I dic dels nostres perquè em fa l’efecte que el vincle entre excursions i literatura és ben peculiar a la nostra cultura. M’ha agradat aquesta cita d’en Prudenci Bertrana:

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa. Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Prudenci Bertrana, Els bells camins que no menen enlloc, a Proses bàrbares, 1911. Citat a Literatura catalana de 1833 a 1931.