Fa pocs dies he rellegit l’Oda infinita de Joan Maragall. Per al meu gust, és un bon poema sobre la vocació poètica, una teoria literària en vers, una brillant declaració d’intencions. Recordeu l’inici solemne i grandiós?
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Potser per l’ús de la primera persona, o per la magnitud semblant dels cants misteriosos, o per la identificació total entre vida i poesia, m’ha vingut al cap la Rima I de Gustavo Adolfo Bécquer:
Yo sé un himno gigante y extraño
que anuncia en la noche del alma una aurora,
y estas páginas son de ese himno
cadencias que el aire dilata en las sombras.
També és una declaració d’intencions, un text metaliterari. Tots dos comparteixen, és ben clar, un aire romàntic i idealista. Malgrat les diferències (que hi són) i les preferències (que també hi són), penso que resulten especialment adequats per obrir la porta de la poesia als que tot just s’inicien en la seva lectura i comentari.
Lector de fons 
Bon exercici de literatura comparada!! M’ha agradat!!!
Que bonic aquest post, Ramon.
Quin èxit! I a mi que em semblava un paral·lelisme barat, ara resulta que faig literatura comparada, i bonica… Gràcies per passar per aquí.
bonic l’article. Ah!!! he començat a llegir-te, i també et recomanaré a les meves amistats.
Espero que t’agradi el llibre, i gràcies per la propaganda!