Un poema de novembre: Abendlied, de Màrius Torres

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga el sol ponent;

i la mà freda de la tardor posa

una mica d’or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

 

Una boira poc densa flota, vaga

i violeta en un fondal humit.

Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga

a les riberes de la nit.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

 

Llavors, a fer-me companyia,

arriba de molt lluny un cant de melangia,

missatge d’Ariel.

La tarda pren una ànima de violoncel.

I flors mig adormides i anònimes perfumen

el capvespre i la música de Schumann.

Novembre, 1938

(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Edicions 62, 1993).

 

Un bon exercici per a les tardes curtes de novembre: sortir a veure el caient del dia, i retenir colors, aromes, alguns sons distants… sensacions del capvespre. Compareu-les després amb aquests versos delicats, degustant cada imatge encertada. I, si pot ser, escolteu l’Abendlied de Schumann (aquí, amb arranjaments de Pau Casals). Llavors, tal com el poeta us ha fet imaginar, la tarda prendrà de debò, una ànima de violoncel.

Anuncis

Mots i maons

Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit.

J. V. Foix, a Mots i maons o cascú el seu, mostra un apassionat interès i un bon coneixement dels corrents arquitectònics del seu temps, i lliga l’art poètica i l’arquitectònica amb l’encert que heu pogut llegir a les ratlles de dalt. Segurament hauria gaudit amb 48h Open House BCN, que aquest cap de setmana ha celebrat amb èxit creixent la segona edició. Tot i que –suposo– hauria titulat la iniciativa en català…

La vibració d’una corda ben tensa

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,

sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençut

no sigui mai el clau que tiba i que defensa

la viva pulcritud

de la vibració d’una corda ben tensa.

 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda

que vibra malament!

Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,

àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.

Quants cops l’hauria volgut muda

per no sentir la música falsa del seu accent!

 

Senyor, ¿Tu no voldries

reblar les torques dels meus extrems afeblits

perquè mai no s’afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,

i cantar sempre igual, ignorant les follies,

els dalers, els neguits,

el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…

Jo vull ésser com tu, o corda que diries

que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937


Ahir parlava amb un amic: de la bona literatura, de la nostra llengua, de projectes literaris i d’altres problemàtiques diverses, ben allunyades de les lletres… Va esmentar en Màrius Torres i avui en recullo un poema. Potser contesta a la pregunta de per què no escric poesia. Diria que, per al vers, sóc corda que vibra malament. Tot amb tot, la interpretació en clau d’inspiració literària no és la que més m’ha agradat d’aquest poema…

L’últim xiscle del tren de Sarrià

Barcelona ha canviat molt, ja ho veia a venir en Joan Maragall en sentir l’últim xiscle del tren de Sarrià. Potser ens estem complicant massa la vida, els caps de setmana, i per descansar n’hi hauria prou amb menys. La capacitat evocadora d’aquest paràgraf m’ha impressionat. (Ah, estem en l’any Maragall, d’aquí el logo del post).

El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a la torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur -en la seva edat d’or- al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xocolata amb melindros de les tardes i el pom de flors que un s’emporta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.(…)

Cançoneta incerta

Encara és dimarts, i falta una mica perquè surti a tombar i a prendre l’aire o, com diuen els experts en trescar, a badar la tardor (ara sí). Quan ho faci, potser em trobaré amb un corriol petit que s’esqueixa del camí, un viarany tot just esbossat. I potser em preguntaré, taral·lejant Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Es a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel;

diu: -Vine, vine-

Però, -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

Es un recer per a dormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull al a l’hoste?

qui sap si mor sobtadament

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest camí

a què em convida?

I és camí incert cada matí,

n’és cada vida!

Josep Carner, Cançoneta incerta, Poesia (Quaderns Crema).

Aquest camí tan fi de Carner m’ha recordat als d’en Bertrana, que no menen enlloc.

La vida, “raro asunto”

M’agrada Miguel d’Ors, per poemes com aquest Raro asunto:

Raro asunto la vida: yo que pude

nacer en 1529,

o en Pittsburg o archiduque, yo que pude

ser Chesterton o un bonzo, haber nacido

gallego y d’Ors y todas estas cosas.

Raro asunto

que entre la muchedumbre de los siglos,

que existiendo la China innumerable,

y Bosnia, y las cruzadas, y los incas,

fuese a tocarme a mí precisamente

este trabajo amargo de ser yo.

(de “Es cielo y es azul”)

En podeu trobar més aquí. Corro el risc que us hi quedeu, però les bones lectures són per compartir. No us perdeu Pequeño testamento, per exemple.

La menta traÿdora

La menta traÿdora
floreix i no grana,
tan enganyadora
com la glòria humana.

Coneixeu els Brins d’Espígol, d’en Verdaguer? Aquest poemet n’és una mostra. No us venen ganes de saber què diu de l’argelaga, del baladre, de la prímula o de la rosa, del desmai i del magnoli, dels gessamins o dels apagallums? O del moraduix, del pensament, fins i tot de l’orenga, del pèsol i del lli? Jo els tinc a casa, quina sort…