Lleures i converses d’un filòleg

Si algun dia creus que saps alguna cosa de la llengua, i et ve un punt de presumpció o d’orgull (“que en sóc, de savi!”), fes una ullada a Lleures i converses d’un filòleg (Club Editor, 1997), d’en Joan Coromines. No el llegeixis tot, només un parell d’articles. La humilitat t’arribarà de seguida, aquella humilitat bona, que et fa prendre consciència de la teva ignorància i petitesa. I això que només recull els lleures, diversions “lleugeres” per reposar de la seva tasca científica (els de la fotografia són en Joan Coromines i en Joan Sales, de lleure o de conversa).

El protagonisme d’un bosc

Quan un llibre m’agrada, el rellegeixo. Si m’agrada molt, el rellegeixo molt. El bosque animado (Espasa-Calpe, 2006), de Wenceslao Fernández Flórez, l’he rellegit moltes vegades. Està escrit amb un estil deliciós, en un llenguatge carregat de matisos, que marida poesia, humor, tendresa, ironia, estampes rurals i encert narratiu. Curiosament, el marc espacial, un bosc de Galícia, esdevé el veritable protagonista del llibre. Per la fraga de Cecebre desfilen uns personatges simpàtics, tots molt humans, encara que de vegades siguin plantes o animals, o fins i tot un trenet d’estar per casa. Són memorables els episodis de l’arbre nouvingut, o la lluita entre els pescadors i les truites, i personatges com el patètic bandoler Fendetestas. Per obrir boca, podeu llegir-ne l’inici aquí.

Els escenaris fantàstics de Joan Manuel Gisbert

Un dels escriptors que m’ha impressionat amb més força per la seva potència imaginativa és Joan Manuel Gisbert. Escriu unes aventures fantàstiques originalíssimes, amb una bona capacitat per crear emocions i mantenir l’interès. També m’agrada com barreja diferents registres textuals, ideals per a treballar a classe de llengua. Encara que després ha escrit molts altres llibres, la força creativa dels primers em sembla difícil de superar. Per exemple, Escenarios fantásticos (SM, 1995), unes aventures narrades per Nathaniel Maris, un periodista especialitzat en fets fantàstics i misteriosos.

Augusto Monterroso, alimenta com un bistec

Quan van sortir al mercat els Petit Suisse, aquells potets de formatge fresc es veien minúsculs. Tant, que la campanya publicitària els promocionava assegurant que alimentaven com un bistec. Els Contes d’Augusto Monterroso comparteixen amb els Petit Suisse les dimensions reduïdes i el contingut substanciós. I si no, tasteu-ne un:

En un lejano país existió hace muchos años una oveja negra.

Fue fusilada.

Un siglo después, el rebaño arrepentido le levantó una estatua ecuestre que quedó muy bien en el parque.

Así, en lo sucesivo, cada vez que aparecían ovejas negras eran rápidamente pasadas por las armas para que las futuras generaciones de ovejas comunes y corrientes pudieran ejercitarse también en la escultura.

Però passa com amb els Petit Suisse: ja poden alimentar com un bistec, que amb un no en fas prou… Si coneixeu el conte El dinosaurio, trobareu interessant aquest article de Lauro Zavala: Diez razones para olvidar “El dinosaurio” de Monterroso.

Lletres tocatardanes

M’ha divertit molt aquest comentari d’en Josep Carner, sobre el (mal) costum de no contestar puntualment les cartes. Quina elegància, quina finesa… O quina mala idea!
 
El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m’hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d’un any i mig és un fenomen extraordinàriment més delicat…
 
(De Les bonhomies i altres proses). Aquí trobaràs el fragment sencer, compensa llegir-se’l.

La Ilíada en versió lleugera

Fa molts anys que vaig llegir la Ilíada d’Homer. Era una època en què devorava llibres, i el gruix o la complexitat del text no eren obstacles (ni em recava saltar-me planes). Ara fa poc he acabat Homer, Ilíada (RBA – La Magrana, 2005), una mena de versió alleugerida per Alessandro Baricco. He de dir que la lectura ha sigut menys feixuga que l’original, i que he trigat molt menys, és clar. Encara no sé si pensar bé o malament d’aquest sistema simplificador. Hi ha molts altres llibres que, amb “intervencions” similars, serien més assequibles. Però, és clar, cal valorar què deixen pel camí (la voluntat i l’estil de l’autor, entre d’altres coses). Aquesta versió, que es va fer per ser llegida en públic, aconsegueix mantenir el to èpic de la història i conserva amb nitidesa els perfils dels protagonistes. A mi em sembla una bona lectura, i aproxima la història de la còlera d’Aquil·les a molts lectors que no s’atrevirien amb el clàssic.

Essència de novel·la negra

- Aquell del cotxe és el Murmuri –em va dir Bill Quint.

Vaig mirar més enllà del forçut i vaig poder veure el perfil de Thaler. Era un home jove, petit i moreno, de faccions afavorides i tan regulars que es diria que estaven encunyades.
- És atractiu el noi -vaig dir.
- Pot ser -va dir l’home de gris-. També ho és la dinamita.
 
És un fragment de novel·la negra, és clar. Em penso que condensa, en poques ratlles, molts elements del gènere: descripcions sòbries i nítides, molt visuals; diàlegs secs i carregats d’ironia; cotxes, vestits grisos, gàngsters i policies perdonavides… L’autor és el mestre Dashiell Hammett, a Collita roja.