“Compañía K”: un llibre de guerra per convidar a la pau

Per parlar de la pau, res millor que una bona guerra. L’afirmació pot semblar agosarada, però no ho és tant: només cal veure les iniciatives que han anat apareixent en l’actual centenari de la primera gran Guerra Mundial, la del 14. Per no caure en els mateixos errors que la van provocar, sembla que funciona ensenyar ben clar (i moltes vegades) les bestieses que la gent normal pot arribar a fer o consentir en nom d’ideals i d’interessos ben argumentats. Aquest any hem pogut esgarrifar-nos amb documentals, exposicions fotogràfiques, reedicions de llibres sobre el tema…

Ja fa un parell d’anys es va traduir per primera vegada al castellà un llibret que paga molt la pena: Compañía K, de William March (Libros del Silencio, 2012). Són 113 històries breus que mostren episodis de guerra dels membres de la companyia. La paraula és aquesta: mostren. Amb tot el realisme, sense gaires reflexions del narrador (de vegades sentim les dels protagonistes, vivint l’escena). Com una exposició de fotografies en blanc i negre, carregades de realisme i objectivitat. Molts absurds, moltes morts, molt dolor sense sentit. Després de llegir aquestes pàgines és difícil defensar la guerra, trobar-hi bellesa, idealitzar els herois. Veiem nois patint, persones joves amb la vida escapçada.

Us recomano la visita al web de l’editorial. A més de les típiques cites elogioses de veus amb prestigi, al final recull un grapat d’enllaços a ressenyes del llibre aparegudes a diferents mitjans i pàgines sobre lectura.

L’enganyapastors a “Incerta glòria” de Joan Sales

 

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) B. Gliwa

Es ben sabut que, a les fosques, els humans ens hi veiem menys. Per això l’enganyapastors és un ocell difícil d’observar, perquè té el costum de moure’s al capvespre i a la nit. Bon costum, si considerem que el camuflatge és la seva principal estratègia de protecció. Podem passar pel costat del seu niu i no adonar-nos de la seva presència, perquè ell no es mourà si no cal. És un ocell més fàcil de sentir que de veure, i probablement l’haurem escoltat alguna nit de primavera o d’estiu al camp (si no estem avisats, sense reconèixer-lo, perquè fa una remor més semblant a un artefacte mecànic que al cant d’un ocell). Per tot això, d’alguna manera l’enganyapastors és un ocell per a iniciats. Que en Joan Sales el conegués i el descrivís tan bé em va emocionar. No diré sorprendre, perquè a mida que s’avança en la lectura d’Incerta glòria es descobreix que l’autor és un escriptor ornitòleg… Un boig més!

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn -potser un enganyapastors- lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra: s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna.

Joan Sales, Incerta Glòria (Club Editor).

Wonder, la lliçó d’August

Alguna cosa bona ha de tenir un llibre per afirmar que l’hauria de llegir tothom (aquest “tothom” no cal interpretar-lo literalment, perquè hi ha molts lectors i cadascú té els seus gustos, però equivaldria a un “molta gent”). Wonder, de J.R. Palacio (La Campana) em va semblar fabulós: per positiu, per original i ben escrit, per divertit. L’August és un nen de 12 anys amb una greu deformitat a la cara, tan greu que l’ha fet passar per quiròfan moltes vegades i l’ha tingut apartat del món, més enllà de la seva família. El moment d’incorporar-se a l’escola serà, per a ell i a per molts, una ocasió de descoberta i de canvis profunds. Alguna pega ha de tenir la novel·la: no totes les veus narratives, canviants, són perfectes, i en alguns moments els nens i adolescents parlen amb més maduresa de la que els hi pertoca. Però això és una pega menor: el conjunt és magnífic. Del tot recomanable, repeteixo que seria boníssim que molta gent descobrís aquest llibre, especialment molts lectors joves, perquè la de l’August és una gran lliçó.

Petites reformes

Benvinguts, o ben tornats. Els que ja coneixeu el blog de fa temps, haureu notat petites reformes en visitar-lo de nou. No són canvis importants, encara que ho puguin semblar. Si recorro a les metàfores domèstiques (el blog és una mica casa meva), diré que només he repassat la pintura i mogut algun moble. És veritat que canviant el nom pot semblar que he fet obres estructurals, però no és el cas. M’estimo molt la tribu dels kokamuskes i els altres personatges d’en Folch i Torres, però en aquests temps de comunicació intensiva i rapidíssima he preferit presentar aquestes notes amb un títol més transparent (i, quin greu, menys sentimental…).

Perquè segueixen sent el que eren: unes notes de lectura, breus; més apunts que ressenyes; més suggeridores que exhaustives. Això sí, només de llibres que he llegit i que m’han agradat. Amb el nou títol vull destacar que són lectures de fons, no necessàriament novetats per a mi o per al mercat. No tinc temps de llegir tot el que va sortint o m’atrau, i també vull espai per a lectures que en els seu moment em van interessar. Així que es barreja una mica tot, nou i vell, llegit d’ara o de fa temps. Aquesta manca de temps també la notareu a l’hora d’escriure sovint aquí…

Un últim detall: he canviat la foto que encapçala la pàgina. No és tan bonica com l’anterior, però ara és meva, amb tot el dret del món per a utilitzar-la. Així que si la trobeu en un altre lloc, és que a algú li ha agradat. El far no té cap connotació profètica o magistral. Era difícil trobar fotos maques tan horitzontals…

Les nits blaves de Joan Didion

Fa uns mesos vaig llegir un llibre impactant: Noches azules (Mondadori, 2013), de Joan Didion. Aquesta escriptora i guionista expressa tan bé com pot el dolor per la pèrdua d’una filla. És difícil -probablement hi ha pocs sofriments més intensos- però ella té ofici, i amb mà mestra transforma el record de la filla perduda en les poques pàgines d’aquesta bella elegia en prosa. No citaré cap fragment, el llibre és breu i compensa llegir-lo de dalt a baix. Però transcric un poema de W.H. Auden que ella esmenta. Té tanta força com l’apassionada Elegia a Ramón Sijé de Miguel Hernández, amb unes imatges menys rurals, més modernes… o potser més nordamericanes.

 

Pareu tots els rellotges

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel

escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;

poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,

i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,

el treball setmanal i el descans de diumenge,

migdia i mitjanit, paraules i cançons.

Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,

enretireu la lluna, desarboreu el sol,

buideu el mar, desforesteu els boscos,

perquè ja res pot dur-me res de bo.

W. H. Auden, Poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema (edició bilingüe: selecció i traducció de Salvador Oliva).

Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

Treball resum llibre “Tresors perduts”

En aquesta pàgina pots trobar alguna informació sobre el llibre “Tresors perduts” de Ramon Homs, publicat per Oxford university Press. De fet, informació de primera mà, perquè sóc l’autor del llibre i del blog. Tot allò que el professor o professora t’ha fet buscar (els personatges de la novel·la, l’argument, el vocabulari…) ho vaig posar jo, així que has ensopegat amb la pàgina més indicada. Estic encantat que hi hagis arribat, encara que sigui per casualitat. O no tanta: aquest post conté el tipus de frases que els alumnes d’ESO a qui fan llegir els meus llibres escriuen als cercadors quan han de fer algun d’aquests “treballs avaluables” sobre les “lectures obligatòries”. Frases de l’estil “treball llibre Tresors Perduts Oxford”, “resum Misteri de Quintaforca”, “obres i biografia autor Xavier Fàbrega Ramon Homs”, “contingut capítols Tresors Perduts Oxford”. Per no dir res de les cerques de l’estil “algú sap on es pot baixar el treball de català del llibre Tresors Perduts?”.

Espero que no et prenguis malament aquesta petita broma. Perquè aquí, com pots veure… el resum no hi és. Entendré que no et faci gràcia, potser penses que et faig perdre el temps en comptes d’ajudar-te a avançar. La veritat és que jo escric perquè la gent s’ho passi bé llegint: però escric novel·les, no tasques escolars. Que les lectures siguin obligatòries o vagin acompanyades de “terribles” treballs és una cosa que no m’agrada gaire, sobre tot si són les meves. Però entenc, i fins a cert punt comparteixo, alguns dels objectius d’aquestes feines. Tu també saps que aprens més fent que no pas copiant. Ja no m’allargo més: acabo oferint-me pel que puguis necessitar. A través del correu del blog puc respondre a les teves preguntes, donar-te idees, comentar el que t’ha semblat la lectura, acceptar crítiques (que em van molt bé) i donar-te un cop de mà en un treball que… t’animo a fer molt bé.