La naturalitat d’en Folch i Torres

M’agrada aquesta manera d’entendre la literatura, la que Ramon Folch i Camarasa veu en el seu pare i que es podria dir d’ell mateix. Llàstima que no surti tota l’entrevista aquí, però paga la pena una visita.

Jo no sóc crític, sóc fill. Però sóc escriptor i això em dóna un cert dret també a jutjar l’obra literària de Folch i Torres. Jo, cada vegada més, em quedo… admirat -potser és una paraula molt gran-, però… em quedo amb un sentit, sí, amb un sentiment d’admiració davant de la manera d’escriure del meu pare que era d’una gran fluïdesa, d’una gran naturalitat. Potser a vegades no era tan pur com podien ser altres escriptors més curosos, diguem-ne. Però era d’una absoluta naturalitat. En sabia molt. El diàleg el dominava perfectament. I llavors és clar, la part descriptiva és on es revela o es torna a revelar, diguem-ne, l’escriptor de raça. I fa unes descripcions de paisatge, que a vegades ell no havia ni vist, que són una veritable petita joia literària.

L’escriptor no pot ser jutge i part

Tot seguint amb el tema de la humilitat i els escriptors, no em puc estar de citar unes paraules de Joan Sales recollides a la web de Lletra:

Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l’autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d’un narcisista. Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part. A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres.

El poni de Steinbeck

De tard en tard apareixen al mercat reedicions que és millor no deixar escapar, perquè ves a saber quan tornen a publicar-se. Un cas recent és El pony colorado (Terapias Verdes, 2009), un breu recull de relats de John Steinbeck. Tots tenen com a protagonista el petit Jody, que viu amb els seus pares i el peó Billy Buck en una granja de la vall de Salinas, a California. Sembla que bona part de les narracions s’inspiren en fets autobiogràfics, i es nota. Aquests nens protagonistes de vivències personals sempre tenen un encant especial. És un llibre d’iniciació a la vida, amb un punt d’amargor, de la duresa pròpia de Steinbeck. Però la humanitat i la qualitat literària del conjunt fan el llibre del tot recomanable.

Una prosa preciosista

La prosa de Gabriel Miró és elegant i preciosa, o potser preciosista. És un narrador poeta, que s’encanta en el que veu i acaba explicant poc, o lentament. Però cada paràgraf es paladeja, les paraules sorprenents, com rescatades d’un oblit pregon, van sortint al pas dels ulls. Un exemple:

Asaf descansó el cántaro en la caliente pedriza de la rambla, y quedóse mirando el camino que subía, socavado entre escombros y cardenchas, hasta la Puerta de los Esenios. El agua temblaba en los labios de la vasija, agua gozosa y penetrada de claridades; dentro tenía color de panal; y a veces se trocaba en azul de la mañana.

Gabriel Miró, Figuras de la pasión del Señor (Guadarrama, 1969).

Réquiem por Nagasaki

Dos lectures recents m’han impressionat especialment. Les dues, dures. Les dues, positives. De moment esmento la primera: Réquiem por Nagasaki, de Paul Glynn (Impresión Gráfica, 1999). Les bombes atòmiques sobre el Japó van tenir efectes devastadors, només els testimonis directes en poden donar una idea prou aproximada. Però el que hauria de ser una lectura penosa es converteix en una experiència il·luminadora. Hi ha molts llibres bons, però pocs que et puguin fer canviar de debò, i crec que aquest és un d’ells. En podeu trobar més detalls a la ressenya de Soma.

Cançoneta incerta

Encara és dimarts, i falta una mica perquè surti a tombar i a prendre l’aire o, com diuen els experts en trescar, a badar la tardor (ara sí). Quan ho faci, potser em trobaré amb un corriol petit que s’esqueixa del camí, un viarany tot just esbossat. I potser em preguntaré, taral·lejant Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Es a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel;

diu: -Vine, vine-

Però, -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

Es un recer per a dormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull al a l’hoste?

qui sap si mor sobtadament

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest camí

a què em convida?

I és camí incert cada matí,

n’és cada vida!

Josep Carner, Cançoneta incerta, Poesia (Quaderns Crema).

Aquest camí tan fi de Carner m’ha recordat als d’en Bertrana, que no menen enlloc.

El capote de Gogol

Per aprendre a escriure, com en tantes altres coses, el millor és fixar-se en un mestre. Nicolai Gogol ho és, i el seu conte El capote (Nórdica, 2008) és una obra perfecta. De tan curta, parlem d’essència narrativa. M’agradaria escriure un argument així, descriure uns personatges com els seus, redactar les seves frases rodones, provocar totes les sensacions que ell provoca i dominar els recursos com ell ho fa. I a més, ens té tan clissats, als pobres homes que som… L’edició, com ja va sent habitual en Nórdica, una meravella. Magnànima.